RSS
La figura de Joan Vila-Puig (Sant Quirze, 1890-Sabadell, 1963)
Juntament amb Durancamps i Vila Arrufat, Vila Puig ha estat un dels deixebles més cèlebres de Joan Vila Cinca. Quan tenia catorze anys, la seva família es traslladà a Sabadell i va ser gràcies a això que va conèixer Vila Cinca, el qual l'encaminà vers la pintura. Guiat pel seu mestre, Vila Puig es va matricular a l'Escola de Belles Arts Llotja on va tenir de professor Modest Urgell entre altres. Després, i gairebé coincidint amb Vila Arrufat, va ser pensionat per l'Ajuntament de Sabadell per anar a Madrid a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando, amb els professors Moreno Carbonero i Julio Romero de Torres. En aquesta ciutat, aviat conegué el reputat crític José Francés, que el va promocionar constantment. A l'inici del anys vint, va anar, com Vila Arrufat, a París i a Itàlia, però, malgrat tot, no en va rebre una influència persistent. Vila Puig, a l'inrevés que molts dels seus companys de generació que preferien la figura, es va decantar pel paisatge, influït, sens dubte, per Vila Cinca, Urgell, Vancells i, posteriorment, per Joaquim Mir. Als anys trenta, el seu estil es consolidà, definint-se pel gust rural, sense efectismes, amb una interpretació del paisatge que va esdevenir ben pròpia. Va obtenir nombrosos guardons i un èxit gairebé constant a Sabadell, Barcelona i Madrid, on va ser molt apreciat.
La rodalia sabadellenca va ser el tema preferent i el més celebrat de tota la seva obra. Vila i Puig va influir en molts joves artistes locals i va definir una marcada tendència cap al paisatgisme entre l'art sabadellenc de la postguerra fins gairebé entrats els anys seixanta. Fins a la seva mort, fou admirat i enaltit pels seus coetanis, pel seu art i per la seva bonhomia. Fou el descobridor i fidel intèrpret del baix Vallès, principalment del llogarret de la Santiga, que internacionalitzà i convertí en un nou Barbizon, o la Meca dels pintors, que en gran profusió seguiren el seu camí. El seu art és l'expressió serena i sincera, però robusta i vigorosa, a més de fresca i espontània, del paisatge català. L'humil ruralisme i l'amor a la natura es desprenen dels seus quadres, amb una lírica poesia, que corprèn i emociona. La pinzellada llisca i amorosa evoca els camins amb les fondes roderes i els contrallums hivernals meravellosos de la seva terra, amb una execució perfectament expressada i personalíssima.
